La Vallalta > Sant Cebrià de Vallalta

El terme municipal de Sant Cebrià de Vallalta té una extensió de 15,79 km² que s'estén als vessants meridionals de la serra del Montnegre, al sector de la vall mitjana de la Vallalta, drenada per la riera de Vallalta, que neix al terme d'Arenys de Munt i desemboca al mar al municipi de Sant Pol de Mar.
Aquest limita al nord amb Tordera, des del turó de Ca n'Alomar, amb una alçada màxima dins d’aquest municipi de 701m, gairebé a tocar de Sant Celoni, fins al turó de la Grimola de 648m. També limita a l’est amb Pineda i Calella, amb Sant Pol de Mar al sud-est, amb Canet al sud i a l’oest amb Sant Iscle de Vallalta.
Té un terreny molt muntanyós i abrupte, la major part del territori (unes 1.000 ha) és cobert de boscos de pins, alzines, alzines sureres i castanyers. L'agricultura de regadiu dedica 25ha a les hortalisses i 120ha al conreu dels maduixots. El secà ocupa 175ha.
Les comunicacions es limiten a una carretera local que uneix Arenys de Munt amb Sant Pol de Mar i a camins de muntanya que es separen de la carretera principal i es dirigeixen cap a les diverses masies escampades per tot el territori i a les urbanitzacions, com la de Castellar d’Índies, Vistamar, Can Palau, Can Bartomet i Can Domènec.
El centre urbà del poble de Sant Cebrià de Vallalta es troba al sector meridional del terme, a l'esquerra de la riera de la Vallalta. Al mig del poble hi ha la seva església parroquial, bastida el 1577 en estil gòtic tardà.

Hi ha una mínima estructura hotelera (dos establiments amb un centenar de places aproximadament) i d'altres serveis subsidiaris (restaurants, càmping, etc.).

La funció de lloc de segona residència i estiueig ha pal•liat en certa manera la pobresa dels recursos naturals. L'agricultura, però, ocupava encara el 1979 una superfície prou més extensa que al terme veí de Sant Iscle de Vallalta: 25ha dedicades a les hortalisses, 120ha als maduixots (conreu intensiu els darrers anys i que, juntament amb l'horta, aprofita l'abundància d'aigua del terme), i 175 ha dedicades als conreus de secà. El 1989, però, el total de terres llamades havien baixat a 112ha. La població activa dedicada a l'agricultura representava aquell any el 50% de la població activa del terme, un dels índexs més alts de la comarca.

La població era al 1860 de 413 habitants aquest s'ha anat mantenint al llarg dels anys però últimament ha viscut una crescuda notable, gràcies sobretot a la funció residencial del municipi. Aquest té uns 700 habitatges de residència secundària, entre les masies adaptades, les urbanitzacions i alguns blocs d'apartaments. Aquestes residències d’estiueig en els darrers anys s’han convertit en residències estables de gent jove que ha anat a viure al municipi atrets per la seva bona qualitat de vida.

La història

L'origen del lloc és documentat des del 1019, quan se cita l'església de Sancti Cipriani Maritimi en l'acta de restauració de la canònica de Girona; i el 1079, en l'acta de consagració de l'església de Pineda, figura com a Sancti Cipriani de Valle Alta. La jurisdicció del terme pertanyia al castell de Montpalau, del que depenia per la seva seguretat i defensa, amb el qual passà a formar part del vescomtat de Cabrera.

Cap al s.XVIII el perill d’invasions va decrèixer i va propiciar l’aparició de masovers que van poblar la fins llavors quasi deshabitada vall de St. Cebrià, i van començar a plantar vinyes i edificar cases al voltant de la riera.

Amb l’arribada de gent nova va ser possible el conreu de les terres, de manera que la terra erma es va convertir en boscos de pins pinyers dels quals se’n utilitzava la fusta. A la vegada les cases de muntanya més benestants tenien ramats d’ovelles i de cabres per treballar les terres i aprofitar la seva carn. Com a animals de treball i transport també es comptava amb bous, molt apropiats per transitar per les rieres i els camins boscosos.

Al s.XIX no hi va haver gaires canvis pel que fa a la pagesia, la vinya es va mantenir com a monoconreu i tota l’economia girava al seu voltant, però si que hi a haver canvis importants a nivell urbanístic. La població va començar a edificar el casc urbà i van aparèixer els primers oficis artesanals.

A la segona meitat del segle però hi va haver una davallada del conreu de la vinya, ja que aquestes ja havien complert el seu cicle vital i les rabasses van morir en la seva majoria. L’aparició de la fil.loxera va empitjorar la situació. De manera que les vinyes velles es van transformar en boscos de pins i conreus de patates i verdures.

Durant tot el s.XIX i principis del s.XX les cases disperses es van mantenir però la novetat va ser la formació del nucli urbà, primer amb la construcció del carrer del Centre, de la plaça de l’esglèsia, dues fàbriques tèxtis, sales de ball,una fonda, l’escola, l’ajuntament… La comunitat de pagesos ja era un municipi dotat d’un centre urbà on s’hi oferien els serveis necessaris per la població.

Als anys trenta es va començar a introduïr el cultiu de la maduixa gràcies a les relacions comercials que es van establir amb Califòrnia. El terme de Sant Cebrià compta amb un microclima i unes condicions molt favorables al seu cultiu que repercutiexen a la seva qualitat. Les seves maduixes es caracteritzen pel seu color intens, la seva dolçor, textura i aroma.

Tot i així, el cultiu que es va potenciar més durant aquesta època, i sobretot durant la Guerra Civil espanyola, va ser el de la patata.

Ja als anys 60 va millorar moltíssim la comunicació del poble amb la resta de municipis del voltant gràcies a la contrucció de ponts a la riera i a l’asfalt de les carreteres. Aquest va afavorir al seu creixement urbanístic i la indústria hotelera inexistent fins aleshores.

Com arribar-hi

S'hi arriba per la carretera BV-5128, a 1.5 Km. de la carretera N-II i l'autopista C-32 al seu pas per Sant Pol de Mar; o bé per l'autopista AP-7, sortida de Sant Celoni, en direcció a Arenys de Mar, gaudint del paisatge que ofereix la Serra del Montnegre.