La Vallalta > Sant Iscle de Vallalta
El municipi de Sant Iscle de Vallalta amb una extensió de 17,72 km², dels quals 800 són de parc natural, limita al nord amb Vallgorguina i Sant Celoni, a l’oest amb Arenys de Munt, al sud amb Canet de Mar i a l’est amb Sant Cebrià de Vallalta. El poble es troba a 129 m d'altitud a la confluència de les rieres de Vallalta i de Cortada i està envoltat de muntanyes . Els punts més alts es troben al turó d'en Vives de 759m d’alçada, al Turó Gros de 757m, ambdós separats pel coll de Basses, i al Montnegre de Llevant de 726m.
Les comunicacions es limiten a una carretera local que uneix, seguint sempre la riera de Vallalta, Arenys de Munt amb Sant Pol de Mar i a camins de muntanya que porten a diverses masies: a Can Vives de la Cortada, a la Casa Nova i la Casa Vella de Mas Ponç, i al sector més enlairat del Montnegre a la urbanització de la Font del Montnegre.
El territori és molt muntanyós, els boscos de pins, castayers i alzines ocupen unes 1.000 ha, aquest espai apareix trencat per nombroses valls solcades per torrents i altres valls subsidiàries, alimentades per l'aigua de les abundants fonts que hi ha esparses pel terme.
Els terrenys aptes per al conreu s’han reduït a unes 50 ha. Han desaparegut la vinya i els conreus de secà en benefici de l'horta (unes 15 ha) i sobretot del conreu intensiu del maduixot (30 ha). La proporció de la població activa dedicada a l'agricultura és una de les més altes de la comarca. També ha desaparegut l'activitat tradicional del carboneig, que havia estat relativament intensa en aquest sector. Poc a poc s’han anat introduït altres activitats, com són les fàbriques tèxtils de confecció, que han aconseguit potenciar el sector secundari.
La població ha estat sempre marcada per una constant emigració des del 1860, degut sobretot a la falta de recursos i a la mala comunicació; el 1900 el municipi tenia 794 habitants, 661 el 1930 i, després d'una certa recuperació acabada la guerra civil, hi va haver una gran davallada entre els anys 50 i 90. La funció de segona residència, amb l’ocupació de masies abandonades, i centre d’estiueig s’ha anat incrementant aquest últims anys i això ha proporcionat un augment de la població.
Actualment el municipi compta amb uns 1200 habitants distribuits entre el nucli urbà, tres veïnats, dues urbanitzacions i al voltant de 150 cases de pagès, entre elles destaquen Cal Paraire, Can Maresme, prop de la qual se situa la llegenda de les Dones d'Aigua, Can Verdura, Can Pona, Ca n'Alomar, entre d’altres.
Història
La població de Sant Iscle de Vallalta, coneguda ja al s.XI, antigament ocupava el territori que anava des de Montnegre fins a la mar, anomenat en aquells temps la vall de Canet i Romeguera, on temps després es va independitzar el poble de Canet de Mar. La parroquia va ser consagrada el 1090 pel bisbe de Girona Berenguer. Existeix un document del 1386 on aquesta és anomenada Sant Aciscli de Valle Alta de Canet.
Aquest territori va dependre en un principi del castell de Montpalau i passà a formar part del vescomtat de Cabrera. Dins aquest gran territori, continuà depenent de la batllia de Montpalau, del qual tambè en formaven part Pineda, Calella, Sant Pol, Canet i Sant Cebrià de Vallalta. Canet s'emancipà el 1579 des del punt de vista civil i el 1580 des del punt de vista eclesiàstic. El 1937 canvià el nom pel de Vallalta del Maresme.
Actualment es coneix popularment el poble de Sant Iscle com la Porta del Montnegre.
Dones d'aigua
Heu sentit a parlar de les Dones d'aigua?
