La Vallalta > Sant Iscle de Vallalta > Dones d'aigua

Les Dones d’aigua, també anomenades Aloges, Goges, Encantades, Païtides, nimfes de llacs o fades, són éssers femenins que habiten als indrets d’aigua dolça, es poden trobar als rius, llacs, gorgs, estanys, balmes i fonts.

Com a habitants de l’aigua, poseeixen les seves virtuts, i simbolitzen la vida i la fecunditat, tal com l’aigua permet la vida dels animals i fa créixer les plantes.

Les Aloges tenen molta similitud amb les nimfes greco-romanes, com elles representen la fecunditat i la gràcia, i es classifiquen segons on habiten.

Les dones d’aigua són sens dubte nimfes aquàtiques, de muntanya i de bosc, amb els mateixos trets que les nàiades gregues, però típicament catalanes.

Son éssers nocturns, els agrada emmirallar-se amb el reflex dels estanys a les nits de lluna plena i que la llum de les estrelles els acaroni el rostre i faci lluir els seus cabells daurats o pèl rojos.

Aquestes dones son el cànon de la bellesa femenina; la bellesa idíl•lica i onírica, els seus ulls verd maragda o blau profund, com estanys sense fons, brillen a les nits de lluna plena, mentre dansen plegades i insinuen el seu cos nu entre tuls transparents i sinuosos.

Van vestides amb robes fines i riques, i al front hi duen una estela que enlluerna a aquell qui les veu. Algunes estan dotades d’unes precioses ales, de diversos colors, que les fan ser encara més seductores. Moltes posseeixen una vareta màgica i virtuosa feta de fusta d’avellaner, ja que només la fusta d’aquest arbre és apta per als encanteris i encisos.

Tenen una joventut eterna, malgrat tot no son immortals, però poden viure més de mil anys, conservant sempre la seva bellesa i les seves facultats.

Es considera que són de temperament innocent, però amb una alta autoestima i orgull per la seva bellesa, son bondadoses i procuren dotar de riquesa i benestar als voltants dels llocs on viuen.

Tendeixen a ajuntar-se en petits grups, i defensen fermament el seu territori. Procuren no tenir cap mena de relació amb els mortals, però a vegades es produeixen encontres inesperats, i llavors els mortals acostumen a no sortir-ne ben parats.

D’algunes s’explica que tenen la capacitat de transformar-se de dia en merles d’aigua i que els estanys on es banyen poden bullir de ràbia quan s’hi submergeix un estrany.

Fins fa poc, qualsevol excursionista es podria haver trobat en algun lloc amagat del bosc a una dona d’aigua prenent el sol asseguda sobre una pedra i amb els peus dins d’un rierol, mentre es pentinava la seva llarga cabellera daurada.

A les nits de lluna clara, era també possible trobar-les en algun paratge inaccessible, en el moment que aprofiten per a netejar i estendre la roba o per filar el lli.

Pasten farina i fan pa i coques, renten els seus vels durant la nit i els estenen de bon mati pels matolls.

En aquestes ocasions, la tradició diu que si algú n’aconseguia una penyora que s’haguessin deixat estesa, o una troca de lli, seria afortunat la resta de la seva vida; però també hi havia greu perill si les dones d’aigua s’adonaven del robatori; a qui els roba un vel l’encanten o el converteixen en pedra.

També es parla de persones que, havent passat la nit en algun bosc, havien escoltar les sever rialles, ja que solen celebrar orgies i banquets en els seus palaus de vidre, situats sota algunes coves.

Dins les seves coves no hi passa el temps, de manera que qui hi ha estat, encara que hi hagi passat anys, hi surt tant jove com abans; per això les encantades son eternament joves.

Es creu que a la nit de Sant Joan, la més màgica de tot l'any, les dones d’aigua perden els seus poders, i llavors no poden encantar als humans.
Un altre ritual diu que fer l’amor amb una fada la nit de Sant Joan porta saviesa, i s’adquireix el do d’entendre el parlar de les bèsties, la vida es dobla, es gaudeix de joventut eterna i es viu sempre més amb bona sort i fortuna.

Cal esmentar que hi ha unes deïtats anomenades “dones de fum” que són uns éssers de l’aire, germanes de les “llufes”, esperits eteris, representats com a dones bellíssimes, bondadoses amb el bondadós, desagraïdes amb el desagraït.

Al Solsonès s’anomena a les dones de fum “dones de fum i aigua”, així que és molt probable que aquestes estiguin també relacionades amb indrets d’aigua dolça; en algunes històries ens apareix el terme “llufa o dona de fum” fent referència a dones d’aigua.

A altres contrades es coneixen amb diferents noms:

A Occitània daunas d’ayga, a l’Alvèrnia danne d’aigüe, a Astúries xanes, a Euskadi lamiak i a Cantàbria anjanas o mozas de agua.

Al Montnegre, al Maresme.

Apel·les Mestres ens parla d’un gorg Negre a Sant Iscle de Vallalta, on es diu que les dones d’aigua estenen cada dia la bugada i si hom s’hi acosta, es pres per elles i endut dintre de la cova on resideixen.
S’explica que anys enrere, un pastor jove i ben plantat descansava vora les aigües de la riera. De sobte una melodia estranya i encisadora el va fer despertar del seu son profund, en guaitar el lloc d'on procedia la música va poder observar la dansa d’unes goges entre unes aigües que brillaven a la llum del firmament. El noi es va enamorar d’una d’elles i la següent nit de lluna plena es dirigí altre cop a mateix lloc i va materialitzar el seu amor amb la goja que estimava, que es va quedar prenyada. En el moment del part cap nimfa sabia què havia de fer i totes cridaven esmaperdudes, quan l’anciana de Can “Patrias” (la casa que queda més a la vora) passava per allà les va sentir i corre-cuita va baixar cap al gorg.
Un cop la criatura nascuda, les dones d’aigua varen oferir quelcom màgic a la velleta que havia ajudat a infantar el fill, però amb la condició que no ho mirés. ella no va resistir la temptació i va mirar, veient només grans de segó, així que els tirà tots a terra. En arribar a casa, la seva família quedà meravellada del davantal que duia la mestressa, ja que estava tot ple d’un polsim d’or. Llavors la dona va entendre el que havia passat: al mirar-lo l’or s’havia convertit en segó ! ... va córrer cap a l’estany i s’hi llançà sense pensar-s’ho dues vegades i va morir.

Respecte el jove que va deixar prenyada la dona d’aigua, va restar condemnat la resta de la seva vida i més enllà a vagar per les muntanyes del Montnegre cercant la seva estimada. A les nits de lluna plena encara es poden sentir els seus planys.

En aquestes terres també es conta la llegenda d’un jove que va agafar d’amagat una peça de roba de les dones d’aigua, però mentre se l’emportava se li va enganxar en un esbarzer i la tela s’anà desfilant. Així doncs, el noi es quedà sense roba i les dones d’aigua van refer la peça amb el fil que varen trobar pel camí.