La Vallalta > Sant Pol de Mar
Poble costaner que va sorgir al voltant del monestir de Sant Pau, en el segle X. Tradicionalment va ser una vila d’humils pescadors fins que a finals del segle XIX i principis del XX ( l’any 1859 ) i gràcies a la presència del ferrocarril del Maresme, va ser descoberta per la burgesia i les classes benestants catalanes. Que la van escollir com a lloc d’estiueig pel seu encant i la seva proximitat a Barcelona.
És per això que encara es troben presents a Sant Pol de Mar residències d’estiueig d’aquestes famílies així com algunes cases modernistes.
D’aquella època fins ara Sant Pol ha sofert molts canvis. Canvis en la indústria, la pagesia, la pesca o el comerç….. fins a arribar al Sant Pol que és avui. Un dels pobles amb més encant de la costa del Maresme. Per les precioses platges banyades pel Mediterrani, per l’afable gent que hi viu, per la tranquil·litat que s’hi respira, per la peculiaritat del poble i dels seus carrers.
Un poble del que molts diuen “té una difícil sortida”.
Anècdotes del Sant Pol d’abans:
La pesca fou l’activitat laboral més important d’aquella època i el que abastia a la majoria de la població santpolenca.
Era ben peculiar la manera com els pescadors de Sant Pol es feien cap a la mar; a primera hora, junt amb les primeres clarors del dia, passaven pels carrers els “palers” cridant els noms dels pescadors un a un, per que s’assabentessin que ja era hora de marxar.
Cada matinada es sentia el kikiriki dels pollastres que tenien les cases a les eixides o al carrer, anunciant l’arribada d’un nou dia.
O també es començaven a sentir el pas del carretons dels pagesos pels quasi adormits carrers de sant pol, que anaven a la terra de conreu.
La matança del porc era una altre dels espectacles que es feien de bon mati. Despertant a tot el veïnat amb els xisclets dels porcs a l’hora de matar-los.
Més entrat el dia, els carrers augmentaven la seva activitat i no hi faltaven paletes, manobres…
Es repartia per les cases llet de qui tenia vaques, peix dels pescadors que anaven a tirar l’ham, sardines, boges, pops…
També es trobaven al carrer, les dones carregades amb una panera de roba bruta que es dirigien a rentar-la al Safareig del Molí per 5 ó 10 cèntims.
Un dels costums que no es saltaven ni un dia era el de portar el menjar als pagesos al migdia, per part de les seves mullers. Aquestes agafaven l’olla d’escudella amb una bona carn d’olla, tot a dins d’un cistell i cap a les terres a on treballaven els seus homes.
La Religió fou sempre un tema molt important per Sant Pol. Tothom celebrava les dates assenyalades i els diumenges de missa. Als matins la missa acompanyada del Cant Gregorià amb l’orgue i el cor parroquial, composat d’homes, alguns d’ells d’edat avançada.
A les tardes, en canvi, es resava el Sant Rosari amb l’assistència de molts fidels.
Desde el principi de la primavera, i cada quinze dies, passava pel poble el “ Sabater de sabetilla tant per mare com per filla” que anava carregat de dos farcells amb sabates per totes les noies i dones santpolenques.
També solien visitar-nos els sabaters “remendons “ que portaven saques a l’esquena i recollien dels veïns tota classe de sabates per adobar, anunciant el seu treball tot cantant “ El sabater, s’arreglen soles i talons i pedazos pels cantons “.
Un dels espectacles que es passejava per Sant Pol eren els “andarins”. Homes que tot caminant pels pobles es paraven a cadascun d’ells per fer una demostració atlètica.
També existia un matrimoni francès, anomenat “El Butifar” que presentaven un espectacle nocturn a l’aire lliure. Durant dues nits a l’any feien una sessió de cine i espectacle a la plaça. Pel•lícules italianes o franceses normalment. Quan a la pel•lícula faltaven lletres o era amb un idioma estranger, el “ Butifar” tot girant la maneta de la màquina protectora, anava explicant els fets reproduïts a la pantalla.
A l’entrada de la tardor era l’hora dels “ Faixero” homes valencians que portaven dos paquets de faixes enrotllades. Les peces eren de llana generalment negra que subjectava la columna i el ventre, i eren usats pels homes que treballàven a la terra o al mar, pels seus forçats treballs. Feien saber que havien arribat al poble cantant pels carrers de Sant Pol amb una veu enèrgica d’accentuada cantarella i accents valencià.
Un altre esdeveniment que portà gran enrenou aquell temps, fou durant la postguerra, degut a la falta de tabac, tenia malhumorats als fumadors. Ara bé, quan pel poble corria la noticia que el transportista de Calella havia portat caixes de tabac, es formava davant l’estanc una llarga fila d’homes, que es deia “cola”. On també et podies assabentar de novetats locals.
En aquella època les paraules més corrents pels llaminers eren la “coca” i pels fumadors “la cola”. I els americans es creuen que van inventar la “ coca-cola!”
Pels carrers de Sant Pol, una vegada cada setmana, passava un tintorer a recollir la roba per tenyir de les cases. Tot passant anava pregonant “ El tintorer que agafa els nois i noies pel carrer, i el que no fa bondat el fica a dintre el sac!” Un senyor amb una figura baixa i grassona, amb unes petites ulleres a sobre el nas amb un posat seriós i auster. Servia com a motiu que les criatures corréssin a l’instant a casa seva en observar la seva presència i les mares ho aprofitaven per recordar als seus fillets que quan no fessin bondat vindria el tintorer.
També desfilaven pels carrers cantants acompanyats o en solitari, cantant cançons de moda o conegudes i venien “romanços”, papers de dos fulls on hi havia imprès les cançons dels dia i esdeveniments amorosos o sentimentals que solien passar.
La mainada de Sant Pol estava entusiasmada amb l’home que portava una mona que feia tota classe de salts i cabrioles al compàs de una pandereta.
Un detall de la vida casolana era quan enmig del carrer es presentava l’agutzil, en missió de nunci. Aquest, trompeta en mà, donava el corresponent florejat, si era de dos tocs, pregó oficial, algun pagament, cèdules personals…. Si era de un toc en canvi era senyal de ser un pregó individual, com fou l’arribada de un marxant a plaça, la pèrdua d’algun objecte de valor. El nunci portava a la mà esquerra un porró ple de vi i a l’altre la trompeta. Després el públic present prenia el porró i traguejant un darrera l’altre podien d’aquesta manera valorar la qualitat i més encara assaborir el gust que no tingués cap relació amb la cristiandat
I mentre la vida continuava amb la seva inexorable marxa eterna, la població continuava una llunyana tradició. Cada dia a la tarda passava pels carrers de Sant Pol, casa per casa, una noia joveneta que portava una bacina amb una imatge. Desde el dilluns per Sant Pere, dimarts per les Ànimes del Purgatori, dimecres la Mare de Déu dels Carme, dijous Santa Victòria, divendres Sant Antoni de Pàdua, i acabava el dissabte passant la mare de Déu de l’Alegria. Aquesta tradició revifava els sentiments religiosos. Si la casa sofria malalties, contratemps o angoixes, la figura d’aquelles innocents criatures portant la Santa Imatge, símbol de la fe i l’esperança, infonia una moral i donava una fortalesa per superar la desesperació humana sota l’ombra protectora del bon Déu.
Anècdotes del llibre de Jaume Rodruguez i Suriñach “ Historietes Santpolenques “
Biografia consultada:
Narcís Feliu de la Penya; Anales de Cataluña. Barcelona, 1709.
Francisco de Asis Aguilar; Compendio de Historia Eclesiastica General. Madrid, 1877.
Catalunya Romànica. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 2005.
